L’últim adéu

Eren molts els que encara ara desconeixien les veritables causes de la seva mort. S’especulava que el traspàs de @llumsdeneo s’havia produït per causes naturals, una aturada cardíaca, que el cor havia deixat de bategar, vaja. Potser els incomptables fracassos personals i professionals l’havien conduït a un irremeiable final. Però la veritat és que els batecs cardíacs s’havien esvaït al mateix temps que ho feien les persones estimables que l’envoltaven en vida. Un cor deixa de funcionar quan deixa d’estimar. I quan el deixen d’estimar.

El funeral, ple de gom a gom, s’havia convertit en una festa. Les anècdotes de la història de @llumsdeneo es reproduïen com les llàgrimes als cors dels que l’estimaven. En el fons, els seus amics, coneguts i saludats intuïen que justament en les llàgrimes es podia trobar l’origen de la seva primerenca defunció. Hom sabia que @llumsdeneo era un ploramiques, i la teoria del suïcidi rondava pel cap de tots els presents. Llençar-se a un mar, una piscina o una banyera de llàgrimes en què la dolçor dels seus sentiments s’hagués desfet en la salabror del plor més amarg no tenia res d’inimaginable.

Restava tan sols la teoria de l’assassinat. Gent que el volgués veure mort n’hi havia per donar i per vendre. S’havia guanyat tants enemics… Tanmateix, no havia perdut ni un sol amic. Cert és que tampoc n’havia fet cap de nou en els darrers temps. I això, per què? Els amics, com els guacamais, són una espècie en perill d’extinció. I contràriament al canvi climàtic, l’escalf és substituït per la fredor més absoluta. Els assassinats són traïcions. I les traïcions són accions que cometen persones de confiança en contra de la integritat de qui hi confia. Tenint-ho en compte, la teoria de l’assassinat resultava totalment descartable, atès que, en aquesta auca, tots els personatges interpretaven el seu propi paper sense desviar-se’n ni un àpex. Els dolents neixien, vivien i moririen dolents, de la mateixa manera que els bons. Però allò que ningú no tenia massa clar era a quina condició pertanyia qui havia mort: bo o dolent?

En un apartat racó d’aquest jardí amagat en què cada instant esdevé massa llarg, les cares d’uns contrastaven amb les creus de més enllà. Les Laures, Alícies, Maries, Míriams, Immes, Núries, Sares, Bees i Sònies i els Jaumes, Danis, Agustins, Miguels, Eduards, Dídacs, Carles, Jordis i Marcs es reafirmaven els uns als altres que l’havien vist, que la llum de @llumsdeneo s’havia transformat en la foscor que continuaria il·luminant els seus cors. L’alegria d’ells i elles contrastava amb la també alegria de qui el donava per mort. El temps passa i res no tornarà a ser el mateix. Simplement, serà millor. Perquè, de vegades, no cal llum per veure-hi millor, sinó obrir més els ulls. Però això ja és una altra història, una història més petita que es vol fer gran amb tots vosaltres.

Publicat dins de Conte, Manifest, Palla mental | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

No és just. I ploro

Diversos exemplars del diari 'La Mañana'.

Diversos exemplars del diari ‘La Mañana’.

A la família se l’estima per damunt de tot, defectes inclosos. Evidentment, parlo tan sols en nom meu, però a La Mañana hi vaig trobar la meva primera família, professionalment parlant. Companys amb els quals compartir experiències, caps dels quals aprendre la professió i propietaris als quals maleir per la seva incompetència i estupidesa. De totes maneres, amb els seus pros i els seus contres, la família sempre lluita unida, i treballant en aquell carreró sense sortida del polígon, vaig cridar de ràbia en més d’una ocasió, ràbia i impotència per les traves i les males jugades de Juan Cal i Segre en general, que ens feien la vida impossible amb el beneplàcit de La Paeria, el PSC de Lleida i, sobretot, un Àngel Ros Domingo abonat a un diari que subvencionava de manera exagerada en detriment nostre. Per aquest motiu, ahir, ho reconec, vaig plorar d’impotència. Segre ha comprat La Mañana, i amb aquesta decisió judicial totalment incomprensible, mor el pluralisme informatiu a Lleida en favor d’un anhelat monopoli per a alguns. A pesar de moltes opinions respecte a això que he pogut llegir al llarg dels darrers dies, jo no hi guanyo ni hi perdo res amb aquesta decisió, almenys en un àmbit purament tangible, però tinc la sensació que he perdut una part de mi, aquella part que es va fer gran a base d’hòsties, aquella part que va aprendre a remar a contracorrent, aquella part que va gaudir i va patir amb una família que ahir es desfeia com les meves il·lusions en un mar de llàgrimes. No és just. I ploro. No només per aquesta injustícia, sinó per totes les que vindran a partir d’avui.

Publicat dins de Article d'opinió | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Miracle

Ho canvia tot. Sense previ avís. Generant un daltabaix vital i professional. Però res més lluny de la realitat. Perquè la realitat és un miracle quotidià que no valorem suficientment per la seva mateixa naturalesa. Allò que té lloc cada dia ho percebem menys meritori que allò que té lloc puntualment, ocasionalment, esporàdicament. Tanmateix, la vida és l’autèntic miracle, i aquest miracle comença i acaba amb cada parpelleig.

Que aprenguem a valorar o no el nostre dia a dia esdevindrà imprescindible a l’hora de percebre què és un miracle i què no ho és. Perquè, de vegades, els miracles no són miracles, sinó que formen part del miracle mateix. Tenir fills no és un miracle, encara que la seva vida sí que ho serà. Ara bé, quan els ulls s’omplen de papallones que viatgen fins al nostre estómac travessant el cap, el cor i la punta dels dits fins a convertir les nostres mans en ales, quelcom màgic, meravellós, gairebé miraculós, magnifica la nostra vida. Perquè, amb ales, esdevé més fàcil sobrevolar els obstacles. Perquè, amb ales, els problemes prenen una nova perspectiva. Perquè, amb ales, resulta més fàcil creure en els miracles.

Els miracles tenen nom i cognoms. Som les persones i les nostres respectives vides les que podem trasbalsar una altra persona i, per tant, una altra vida. Neixem, creixem i, paral·lelament a reproduir-nos, ens relacionem entre nosaltres a nivell sentimental, professional, sexual, amistós o per una qüestió purament interessada. I són aquestes relacions les que, quan les estrelles acorden il·luminar el mateix lloc al mateix temps, traspassen les fronteres artificials que aixequem nosaltres mateixos per romandre segurs dins de quatre parets d’absurda conformitat. Per què ens posem límits si som il·limitats? Estem vius, és tan senzill com això. Aquest és el veritable miracle.

Em considero bastant afí als miracles. El 21 de setembre va tenir lloc el primer, un miracle per a molts, un regal per a mi. El segon miracle es va produir el 28 d’octubre, quan un desconegut em regala la seva amistat a canvi de la meva, un tracte sense contracte tan diàfan i transparent com la vida mateixa. I aquest matí, a les nou, he quedat per fer un cafè amb una persona molt especial. A les deu, a l’oficina on treballo, he compartit quatre hores amb quatre persones excepcionals, una hora per persona, una persona per hora, un batec del meu cor per cadascun dels instants viscuts amb tots quatre. Al migdia, mentre dinava, els meus ulls s’alimentaven d’una bellesa sense igual. He dedicat la tarda a treballar, una feina que no és una feina, sinó un regal, una feina en què faig el que vull, quan vull, com vull i amb qui vull. Perquè voler és poder. Ja de nit, he fet l’amor, com sempre. Físicament i mentalment. Físicament o mentalment. Aquest és el tercer miracle, el miracle que comença cada dia amb el primer raig de sol i el miracle que acaba cada nit amb l’últim badall de la lluna. Tu i només tu ets el meu miracle. I això ho sabem tu i jo. Només tu i jo.

Publicat dins de Palla mental | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

No només les putes saben follar

Qui neda sense saber nedar? Qui vola sense saber volar? Qui fa quelcom sense saber-ho fer? Embarcar-se en una aventura nova cada dia sense considerar-se un aventurer significa que les aventures no només són per als aventurers. Sòcrates deia: “Només sé que no sé res”. Jo dic: “Només sé que no sé fer res, però tingues clar que ho faré”.

N’hi ha que per canviar una bombeta a casa es preparen com si haguessin d’intervenir algú a cor obert (culpable). N’hi ha que per no fer esport psicosomatitzen una sobtada al·lèrgia a la suor (culpable…). I n’hi ha que per simular intel·ligència treuen importància a les seves dues llicenciatures amb l’objectiu que hom associï ‘modèstia’ a ‘coeficient intel·lectual elevat’, tot i remarcar insistentment el número de carreres assolides i doctorats en curs (culpable una altra vegada). Ara bé, esforçar-se per ser un manetes, un esportista (o malalt imaginari) o un intel·lectual requereix de voler saber tot allò que no sabem. Diuen que el saber no ocupa lloc. Jo dic que hem de fer lloc per encabir-hi el saber.

Sé que algun dia viatjaré a Mart. Construiré una nau que tindrà més d’especial que d’espacial. Potser ni acariciaré una estrella amb el dit índex, però amb aquest mateix dit assenyalaré l’estrella on vull arribar. Sé que algun dia travessaré l’Atlàntic amb un vaixell de paper. Potser no em capbussaré en les seves aigües fredes, però segur que em capbussaré en els somnis d’un cavallet de mar. I sé que algun dia m’adormiré amb un ull obert per no  perdre’m el primer raig de sol que s’escola entre les escletxes de la persiana que deixo mig oberta amb l’esperança que les parets de la meva habitació es converteixin en un joc d’ombres per descobrir.

Que les putes sàpiguen follar no vol dir que siguin les úniques que ho puguin fer. Jo follaré, nedaré, volaré, repararé, correré, estudiaré, construiré i, sobretot, faré tot allò que no sé fer. A més, aprendré a fer-ho. I és que ja que hem d’estar aquí i ara, almenys intentem fer tot allò que ens permetin l”aquí’ i l”ara’. Perquè a l’’allà’ i al ‘després’ no sé pas si hi arribarem… Però tingues clar que ho intentaré.

Publicat dins de Palla mental | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Atracar un banc és fàcil

Enyoro fer classe a la universitat, no per la universitat en si, sinó pels alumnes. Aportar quelcom als futurs periodistes i comunicadors d’aquest país esdevé un repte, al mateix temps que una responsabilitat, envejable. Encara que ja no estiguem cara a cara, no puc evitar de traslladar-vos un dels meus interminables sermons al voltant del ric horitzó que s’obre davant vostre. Perquè és ric, que ningú no us vulgui convèncer del contrari.

Per començar, feu sempre el que més us agradi. Tingueu clar que anar a treballar ha de ser un motiu més per llevar-se cada matí. Els que ens podem dedicar a aquesta feina, i més actualment, som molt afortunats, però no oblideu mai que la fortuna es busca, no espereu que la deessa Fortuna us somrigui perquè sí. Tenia un oncle que quan arribava a casa després d’un llarg passeig ho feia amb dues o tres monedes més a la butxaca de les que portava abans de sortir. Sort? No pas! Quan caminava, sempre mirava cap avall, al terra. Això no té res a veure amb l’atzar, encara que molts el consideréssim un afortunat. Però és impossible trobar diners si no en busques.

Ara bé, en ocasions, fer el que un vol suposa no cobrar el que un vol. Però preferiu treballar en el que us agrada o en un supermercat de caixers o reposadors? I ho dic amb tot el respecte per aquests oficis, ja que, segurament, cobren més que jo. Però heu d’entendre que aquesta feina és una necessitat vital. Com fumar. No pots evitar de gastar-te deu euros a la setmana per fumar, oi? Doncs tampoc no podràs evitar cobrar una merda per fer allò que més t’agrada.

Us heu de moure. Prou que us moveu per altres necessitats vitals, veritat? Menjar, beure, cagar, pixar, follar… Si feu el que faci falta per això, per què no per fer el que us ocuparà més temps al llarg de la vostra vida? Malauradament, treballareu més del que follareu. Per tant, curreu-vos-ho, coi!. Sigueu com esponges, del que us agrada i us omple. I si és ser atracador de bancs, feu-ho. Si és el que feu bé, per què no? Potencieu allò que feu millor i lluiteu per convertir-vos en els millors.

I això ho heu de fer ara, perquè un dia us cansareu, us fareu grans, i guanyareu en experiència, però perdreu en frescor. Creieu que el que us agrada ara no us deixarà d’agradar mai? Les coses no t’impressionen ni et marquen de la mateixa manera amb el pas dels anys. Fa temps, en una entrevista, li preguntava a Lo Pardal Roquer què en quedava del lema ‘sexe, drogues, i rock’n’roll’. Resposta: “Sexe, quan em deixen, que es cada cop menys; les drogues em fan més mal que bé, i, pel que fa al rock’n’roll, el meu cos ja només el tolera en petites dosis”. Què us vull dir amb això? Doncs que és ara o mai.

Heu de compaginar treball i estudis, tant si teniu uns pares que us ho paguen tot com si no els teniu. A mi m’ho van posar molt fàcil. Fill únic, nen mimat, que volia traslladar tot això a l’àmbit professional. Per aquest motiu, vaig començar a treballar a Ràdio Tàrrega quan tots els meus amics collien fruita, feien de cambrers… S’ha de treballar del que sigui, per bagatge i per independència econòmica. Només amb independència econòmica gaudireu d’independència creativa. Això, per exemple, és el que us permetrà estar en algun mitjà, per molt que, al principi, no cobreu.

Sé que no descobreixo res, però parlar anglès és importantíssim, tan important com saber parlar, a seques. Es tracta de saber expressar-se, explicar les idees de manera entenedora, no només amb imatges o mitjançant l’escritura, sinó amb la paraula. Alguns em diríeu ara que us decanteu més per l’apartat tècnic. I què? És que els tècnics no han de saber parlar? Per què us penseu que una de les potencials sortides professionals que teniu passa per treballar en un gabinet de comunicació? Fins i tot, les empreses, els empresaris, s’han adonat que aprendre a comunicar-se és bàsic. Pots fer quelcom  de puta mare, però si no ho saps comunicar al públic, de què serveix?

I penseu una cosa, vosaltres heu enganxat de ple un canvi de segle, és a dir, un canvi de paradigma, una sacsejada, amb crisi econòmica inclosa. I és que quan hi ha acció, la gent crea. I no heu de ser una excepció. Per exemple, en el cas dels períodes d’entreguerres, mireu Dalí, Munch, Kafka… Tots ells van començar a crear a partir de l’acció, en aquest cas, del dolor. Quelcom els va empènyer a crear. Per a ells, crear era com respirar, perquè respirar en si se’ls feia molt difícil pels temps que els havia tocat viure. Així, doncs, si teniu idees, materialitzeu-les, amb els recursos que tingueu al vostre abast. Ed Wood ha de ser un exemple per a tots. Si voleu fer una peli d’ovnis, feu-la. I no sigueu humils ni modestos, els modestos ho són perquè no tenen res de què parlar.

Ara us toca estudiar, estar a la universitat, aconseguir el títol… És important tenir un títol, denota constància. Però no aprendreu res a la universitat. Cadascú traurà de la seva experiència universitària allò que en vulgui treure, ni més ni menys. I si veieu que la universitat no us omple, sempre us quedarà recuperar la idea original, és a dir, convertir-vos en atracadors de bancs, perquè, en definitiva, si ells ens ho fan a nosaltres tan sovint, deu ser més fàcil que treure’s un títol.

Publicat dins de Manifest | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Parlamentari per un dia

El Parlament de Catalunya s’erigeix amb majestuositat al bell mig del Parc de la Ciutadella. És un edifici emblemàtic que representa la grandesa d’una nació sense estat que vol ser però no pot. Espero l’arribada d’Àngel Ros, alcalde de Lleida i diputat al Parlament pel PSC. Un personatge carismàtic a la capital del Segrià, però, pel que sembla, amb pocs aliats a la capital de Catalunya. La tensa relació que existeix entre ambdós em genera el nerviosisme típic d’un enamorat que dubta que la seva estimada es presenti a la cita. Els dubtes s’esvaixen tot just veure’l arribar, puntualment, a les nou del matí.

Àngel Ros (PSC), a la seva arribada al Parlament de Catalunya.

Àngel Ros (PSC), a la seva arribada al Parlament de Catalunya.

Àngel Ros entra acompanyat per José Crespín, cap de gabinet de l’alcaldia, home de confiança i gendre, amb el mòbil a l’orella. És entrevistat per l’emissora lleidatana UA1 sobre l’èxit de la Diada de Sant Jordi a Lleida. Com que ha hagut d’aparcar el cotxe lluny de l’entrada, no sé qui dels dos conduïa. Realment, desconec si l’alcalde de Lleida té carnet de conduir, perquè no l’he vist mai al volant d’un cotxe. Li ho pregunto, i em respon que habitualment condueix la seva dona. S’entén: diuen que Ros no para mai quiet, que és un neguit; no me l’imagino conduint hores i hores, sense atendre el telèfon, els seus compromisos, etc.

Faig amb ell el seu recorregut habitual, que consta, en primer terme, d’una parada a una mena de box que duu el seu nom, d’on recull una sèrie de cartes, la majoria de les quals propaganda, encara que em sembla entreveure correspondència de ‘la Caixa’. Enfilem cap amunt les majestuoses escales del Parlament; al trepitjar l’estora vermella, em sento el rei del món, capaç de tot, del millor i, també, del pitjor.

Lleida, Lleida i més Lleida. L’alcalde de Lleida no deixa de repetir el nom de la seva ciutat durant la nostra conversa. Potser justament per això no ha fet massa amics al Parlament. I és que Ros és un home de pocs amics però, al mateix temps, molt amic dels seus amics. Quina relació deu tenir amb la resta de diputats lleidatans?

Ros m’assegura que ja no ha conegut el mal anomenat ‘oasi català’, però que, malgrat tot, existeix una relació cordial entre els diputats, siguin de Lleida o no. De camí al seu despatx ens creuem amb Juli Fernández i Celestino Gorbacho, dos companys de partit, i al despatx hi trobem l’exconsellera de Salut Marina Geli, amb qui comparteix espai.

Despatx petit, però acollidor. El comparteixen quatre diputats. Evidentment, es tracta d’un espai molt més humil que el d’alcalde de Lleida, però Ros m’assegura que tant li fa. Segons ell, té molt clar que és un més de 135 diputats. Segons la meva percepció, ho té clar, però no li agrada massa. Em pregunto si prefereix jugar a segona divisió com a líder o fer-ho a primera però com a cuer. Tot i això, no m’atreveixo a traslladar-li la pregunta.

Parlem de la seva imitació al programa de TV3 ‘Polònia’, la qual cosa aprofita per desfer-se en elogis cap a Toni Albà, actor català que s’encarrega d’imitar-lo. Fins i tot la caracterització del personatge compta amb el seu beneplàcit: “Som igual de cap-quadrats”, em confessa, totalment desinhibit. En un esquetx del programa, al seu clon li pregunten què traslladaria a Lleida en el cas de convertir-se en el nou president de la Generalitat. Ros, el real, em contesta que s’haurien de descentralitzar diversos organismes de la Generalitat cap a altres territoris.

Preparo el camí per acomiadar-me agraint-li que m’hagi deixat entrar a casa seva, en referència al seu despatx. Amb uns reflexes propis d’un polític d’elit, m’etziba: “Casa meva és Lleida, de veritat. Jo em sento aquí representant les terres de Lleida. Casa meva està allà”. “Però potser algun dia aquesta també serà casa seva”, li insinuo. “No se sap mai, però ja sabeu que tinc plantejat també tornar-me a presentar a l’Ajuntament de Lleida, si Déu vol”, conclou Ros, confirmant-nos una decisió presa ja de fa mesos. En el cas de Ros, però, les coses només passen “si Déu vol”. Ho deixarem, doncs, als seus designis.

Temps just d’acomiadar-me de Marina Geli abans de dirigir-nos cap a l’hemicicle amb Àngel Ros, que s’afanya a saludar hom qui veu, com si volgués mostrar-se menys sol del que, a priori, podem pensar. Però l’Àngel alcalde no té res a veure amb l’Àngel diputat. Són dues persones radicalment diferents. Mentre parlem, no em mira als ulls, se’l veu nerviós i, fins i tot, un pèl insegur. No crec que li agradi donar aquesta imatge de si mateix. A mi, en canvi, sí que m’agrada. He descobert que darrere del personatge hi ha la persona, i que aquesta és més fràgil del que vol aparentar. Comença la sessió de control; acaba el meu control sobre sobre l’Àngel.

Tots els camins conflueixen a Roma o, en aquest cas, al Parlament de Catalunya, visible des de qualsevol racó del Parc de la Ciutadella. Com Esquerra, que ha recuperat la visibilitat perduda en la darrera legislatura gràcies a un recent recuperat independentisme. Tot fent un cafè, espero l’Albert Donés, un dels diputats més joves d’aquest partit i, també, del Parlament.

L'entrevista a Albert Donés (ERC) va tenir lloc a la cafeteria del Parlament.

L’entrevista a Albert Donés (ERC) té lloc a la cafeteria del Parlament.

El 24 d’abril era un dia important per a Donés, ja que suposava la seva primera intervenció a l’hemicicle. S’apropa fins on estic, ben plantat, perfectament repentinat i vestit de manera elegant, al mateix temps que se’l veu còmode. Intueixo que és ell, encara que no l’havia vist mai. És l’alcalde d’Albagés, i m’interessa saber si això del Parlament li queda una mica gran o, en canvi, li va a la mida.

El poso a prova amb una broma per començar: li pregunto si, atenent el seu cognom, manté alguna relació amb el cantant de Jarabe de Palo, Pau Donés. Com sempre, m’he passat de llest. Són família, llunyana, però família després de tot. Una broma, doncs, que m’ha sortit per la culata, però que em ve a colació per parlar de la fluctuació de la política. I és que si Donés (el Pau) cantava “depende, de qué depende, de según como se mire todo depende”, versos fàcilment traslladables a la política que es practica actualment, Donés (l’Albert) considera que la professionalització de la política hauria de deixar pas als sentiments. Perquè els sentiments no depenen de res; són, i punt.

La cafeteria és un bullici de gent amunt i avall, la majoria, assessors, periodistes i administratius. Em costen d’entendre algunes de les paraules de l’Albert. Tot i això, n’hi ha una que l’he escoltat, fins i tot, amb un excés de freqüència: la paraula ‘orgull’. Albert Donés l’usa, sobretot, per fer referència a l’orgull de representar el seu país. Hi estic d’acord, deu ser un orgull, ¿però aquest orgull, a quin preu es paga? Doncs més, força més de 4.000 euros nets al mes. Així, difícil no sentir-se orgullós de ser català, catalanista o el que faci falta. De totes maneres, reconeix que se sent ben pagat, a diferència d’altres diputats que duen més temps al Parlament i que, per tant, han vist reduïda considerablement la seva remuneració mensual en els darrers mesos.

I un dels aspectes en què els diputats deuen invertir bona part d’aquests diners és el vestuari. De fet, a banda del peculiar David Fernàndez, el diputat de la CUP, la majoria de parlamentaris vesteixen d’etiqueta: camisa, corbata, americana… És obligatori vestir així? Per a Donés, “tothom és lliure d’anar com vulgui, però a mi no m’agrada anar amb texans i una samarreta al ple del Parlament, en un acte tan seriós i oficial”. Ara bé, no deixa de ser curiós que persones tan diferents, amb ideologies tan dispars, coincideixin a l’hora de vestir. Serà que la roba ens homogeneïtza?

Mentre parlem de roba, em fixo en la insígnia de la Generalitat que brilla amb llum pròpia a la solapa de la seva americana. Tot i això, cap rastre d’estelades; ni un pin, ni una xapa… “L’estelada la porto al cor”, m’etziba. I remata: “Sóc independentista, estic molt orgullós de ser-ho”. Hi ha polítics que, quan parlen d’independència, no sonen creïbles. Però aquest no és el cas de Donés. Parla amb il·lusió de l’orgull que representaria per a ell poder-ho explicar algun dia als seus néts.

El que no tinc tan clar que traslladi als seus néts és l’anècdota que va viure el primer dia com a diputat al Parlament de Catalunya. I és que una matinera visita al bany el va portar a pixar just al costat de Duran i Lleida. M’ho explica rient, totalment alliberat, amb gràcia. Si fos per mi, demanaria un segon cafè. Amb molts altres polítics, en canvi, ja hauria demanat el compte.

Parlant del compte, ¿quant costa un cafè al bar del Parlament? Segons l’alcalde d’Albagés, és fàcil de recordar: 69 cèntims. El paio és un catxondo, en el millor dels sentits (encara que desconec quin és el pitjor). L’encarregat del bar m’ho corrobora; els preus són molt ecònomics, accessibles per a totes les persones que treballen al Parlament. Finalment, li demano a l’encarregat que apunti el meu tallat al compte d’Esquerra. Entre riures, l’Albert assenteix. Ens xoquem les mans, ell marxa i jo em quedo assegut mirant com desapareix passadís enllà. Però quan el Jaume apaga la càmera, ningú no torna a la barra a pagar. Ambdós correm cap al bany. El cafè és diürètic…

Tots els camins conflueixen a Roma, al Parlament i, també, al lavabo. Si el nostre company Ivan Fernandez començava la jornada pixant al costat del president de la Generalitat, ara hem descobert que Albert Donés va debutar al Parlament pixant amb Duran i Lleida, un senyal clar del que tots ja sabem, és a dir, que a l’hora de la veritat, Convergència i Unió, molt probablement, es pixarà a les calces o es cagarà als pantalons.

El vent, que bufava amb força al Parc de la Ciutadella, va despentinar les nostres frondoses melenes.

El vent, que bufava amb força al Parc de la Ciutadella, despentina les nostres frondoses cabelleres.

Ai, la Dolors López, del Partit Popular, que m’espera en un banc, tot just davant del Parlament, des de fa una bona colla de minuts. Qui em coneix sap perfectament que no sóc del PP, però qui em coneix sap també que valoro els polítics per si aniria a fer un cafè amb ells o no. En aquest cas, no fem un cafè, però passegem pel Parc de la Ciutadella. La veritat és que no anem vestits correctament per a l’ocasió, però ella és parlamentària… Em pregunto: com ha de vestir una parlamentària?

“Hi ha moltes dones que van amb texans i no passa absolutament res. Jo crec que les formes també s’han relaxat i, segurament, el que fa vint anys era incorrecte, avui ja no ho és”, m’assegura Dolors López en relació amb la vestimenta de les parlamentàries, encara que la segona sentència bé es podria aplicar al Partit Popular en altres aspectes més enllà de la moda. Malgrat tot, la diputada del PP no vestiria mai amb texans; d’aparença cuidada, sembla coqueta, i fa la sensació que al seu armari hi podria cabre, com a mínim, una família de cinc o sis membres recent desnonada.

En aquest sentit, la líder del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, esdevé un paradigma del que parlàvem. I he de reconèixer que, a primera hora del matí, mentre esperava l’arribada del diputat Àngel Ros, l’entrada de Sánchez-Camacho és la que va causar un major impacte en mi. Espectacular, poderosa, ben vestida i, fins i tot, majestuosa, talment com una estrella de Hollywood, la líder popular acapara les mirades de totes les persones i els focus de totes les càmeres. Dolors López pren les meves paraules fil per randa i aprofita per lloar la seva cap. De totes maneres, agradi o no, és una diputada lloable, d’aquelles dones que no deixen indiferent.

Tan sols és la meva opinió personal, però considero que ser diputat del Partit Popular ha de resultar més complicat que mai. Lògicament, vivim uns temps difícils, en un marc de crisi econòmica global, i amb el sobiranisme català a l’horitzó. I els populars, tant a Espanya per com governen, com a Catalunya pel que defensen, es troben al punt de mira de tothom. Encara que la Dolors no opina el mateix que jo: popular o no,  “els polítics hem d’estar al costat de la gent i fer-los costat”, afirma la diputada lleidatana. Es deu referir a la teoria, perquè a la pràctica no és així. Aquell mateix 24 d’abril, per exemple, una empresa pública de Barcelona es manifestava davant del Parlament a causa de les retallades sofertes, però entre els polítics i ells hi havia diverses barreres, algunes metàl·liques, altres humanes en forma de mossos d’esquadra.

Ara bé, en altres temes, no puc fer res més que posicionar-me al seu costat, com quan parla de l’hemicicle. I és que, a l’igual que jo, la primera vegada que va trepitjar-lo, va exclamar: “Me l’imaginava més gran!”. Sincerament, jo també. In situ, és petit, molt. Per sort, a tenor de les imatges vistes a través del Canal Parlament, no sempre hi són tots. Difícilment, doncs, s’arribarien a fer nosa entre ells…

La Dolors baixa a Barcelona, al Parlament de Catalunya, cada quinze dies, sempre en tren, amb la seva inseparable Marisa Xandri, l’altra diputada popular de Lleida. Al tren, concretament a l’Ave o l’Avant, coincideixen la majoria de polítics que surten de Lleida ciutat, on aprofiten per parlar de temes més banals que els puraments polítics. Avui, però, la Dolors dormirà a Barcelona, en un hotel, quan, habitualment, va i ve el mateix dia.

Introdueixo el tema dels escratxes mentre ens dirigim cap al Parlament. Per a Dolors López, no és la manera de defensar quelcom, “ja que la intimitat de les persones, casa seva, està per damunt d’altres consideracions”. Paradoxalment, això mateix és el que defensen els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAC) quan duen a terme aquests escratxes. Si parlessin, potser es posarien d’acord i tot! Però no ho han fet. No costat tant quedar per fer un cafè. O per passejar pel Parc de la Ciutadella. Ens despedim. Deixem el cafè per a la propera.

Amb Sara Vilà (ICV) dino al restaurant del Parlament.

Amb Sara Vilà (ICV) dino al restaurant del Parlament.

Deia abans que valoro els polítics per si aniria a fer un cafè amb ells o no. Anar a dinar ja són paraules majors. Jo només hi vaig amb amics. I la Sara Vilà és amiga, la qual cosa em posa entre l’espasa i la paret a l’hora d’intentar ser objectiu durant l’entrevista. Ara bé, tenint en compte que l’objectivitat no existeix, prefereixo no trencar-m’hi massa el cap i gaudir del dinar amb ella. Per deu euros, pasta farcida amb sala pesto i pit de pollastre a la planxa amb mitja patata i una carxofa, gelat i cafè. No està gens malament. Durant el dinar parlem de tot menys de política. Després de dinar, a l’hora dels cafès, continuem parlant, ara també de política.

Li agraeixo que em pagui el dinar. Prou que s’ho pot permetre! Però em fa un incís: encara que cobri 4.600 euros al mes, els parlamentaris no tenen dret a atur. A més, en el seu cas, dóna un 28% del sou al partit. “Ens estimaríem més cobrar menys i tenir dret a Seguretat Social”, m’assegura. Potser sí, però, ara per ara, qualsevol de nosaltres donaria la seva ànima a Llucifer a canvi d’aquesta remuneració sense dret a atur.

En el fons, tot i que ja duu anys dedicant-s’hi, la Sara és novell en això de la política. Fins i tot, en els seus primers dies al Parlament, els mossos d’esquadra la dirigien sempre a la porta de la premsa, ja que, en cap cas, no es podien creure que fos diputada. Potser per la seva manera de fer, potser per la seva manera de vestir… Però ja hi està avesada. “Quan de més jove havia d’acompanyar el Francesc Pané a algun acte, habitualment em confonien amb la noia de protocol o la dels cafès”. Doncs no sé per què; jo m’he hagut d’aixecar per anar-me a buscar el cafè…

Trobo curiós el concepte amb el qual em defineix el Parlament de Catalunya: ‘familiaritat’. “Tant si t’agraden com si no, tant si et cauen bé com si no, són els teus companys de feina, i aquesta familiaritat s’acaba traslladant a l’hemicicle”, la qual cosa la Sara em deixa clar que no li agrada, perquè “els teatres i les escenificacions que hi ha a l’hemicicle són bastant negatives de cara a la percepció que en pot tenir la gent”.

Parlant d’ambient familiar, i tenint en compte que a les imatges que es poden veure a través del Canal Parlament de vegades hi ha més seients buits que no pas diputats ocupant els seus llocs, li dic que no va pas desencaminada. La Sara em matisa que els diputats de cada partit es divideixen els temes, perquè una sola persona no pot tractar-los tots, i que quan a l’hemicicle es parla d’algun tema que no afecta determinat diputat, aquest pot aprofitar per mantenir reunions o treballar al seu despatx. Li pregunto: “Això és així en el 100% dels casos?”. Resposta: “No. La productivitat dels polítics s’hauria de controlar”. M’agrada la sinceritat de la Sara. No durarà massa en política…

La seva primera intervenció al Parlament va servir per denunciar les pràctiques de l’Hospital de la Seu d’Urgell, és a dir, la doble llista d’espera i el pagament de cinc euros per dormir en cadires reclinades. Ho revisem via YouTube, i ella fa broma amb la cara de Boi Ruiz: “El conseller de Salut no deu haver trepitjat mai un hospital públic”. Malauradament, no crec que sigui broma.

Després de passar-me hores escoltant-la parlar, m’he adonat que la Sara no és com la resta de polítics. La Sara Vilà creu en ella mateixa i no ha de fer cap esforç per empassar-se el que diu; simplement, ho diu perquè ho pensa, element estrany en política, certament. Tot just s’acaba l’entrevista que surt disparada cap a l’hemicicle per no perdre’s ni un minut del Ple. Mentrestant, la majoria de diputats encara dinen.

Per últim, Josep Maria Pelegrí, diputat al Parlament per Unió Democràtica de Catalunya i conseller d’Agricultura de la Generalitat, esdevé el convidat sorpresa del programa, sorpresa també per a nosaltres, perquè, en primer terme, comptàvem amb Albert Batalla, cap de llista de CiU a la demarcació de Lleida en els darrers comicis catalans, per representar la federació nacionalista en aquesta sèrie de reportatges de Waita TV i AraPonent.cat. Tot i això, el mutisme de Convergència al respecte va obligar el nostre equip de producció a posar-se en contacte directament amb la conselleria d’Agricultura.

Dies després, fonts de CDC confirmaven als membres de l’equip que el president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, i la seva cap de comunicació, Maricel Pujol, actualment els autèntics pesos pesants del partit a Lleida, han censurat aquest mitjà de comunicació i han obligat tots els seus membres a no posar-se en contacte amb Waita TV i AraPonent.cat sota cap concepte. Per aquest motiu, només Unió Democràtica de Catalunya, totalment en desacord amb l’actual política endegada per Reñé i Pujol, va acceptar la invitació del programa a través del conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí, amb el qual repetim experiència.

De fet, fa uns anys, quan el Jaume Sans i jo mateix dirigíem el programa Empremtes a La Manyana TV, vam realitzar un reportatge similar al Parlament de Catalunya. Aleshores, Josep Maria Pelegrí, que era diputat a l’oposició, accedia a l’hemicicle a través de les escales del darrere i no per la majestuosa escala d’estora vermella. Cinc anys després, l’ara conseller continua utilitzant la mateixa escala. Per què? “Es més pràctica i més ràpida”, assegura. Me’l crec; Pelegrí sembla, per damunt de tot, un paio pràctic, a qui no li agrada complicar-se la vida en excés.

Comencem parlant del caduc ‘oasi català’, és a dir, d’aquella capacitat que tenien diputats i diputades d’arribar a consensos. Segons Pelegrí, “la crisi econòmica, l’agressivitat de la societat d’avui i la competitivitat que existeix per obtenir resultats immediats han propiciat la seva desaparició”.

Ara bé, tot apunta que qui millor ho està fent per propiciar la seva desaparició són els mateixos polítics. Un vídeo realitzat per Waita TV ara fa un dies en què veïns de Lleida donaven el seu punt de vista sobre els polítics actuals així ho corrobora. Totes, absolutament totes, són opinions negatives. I no hi ha hagut cap selecció posterior, sinó que s’han inclòs totes les intervencions. Tot i que el conseller d’Agricultura em fa una treballada apologia sobre la política i els seus beneficis per a la societat, jo hi entreveig un ‘mea culpa’ de part de tota la plana política actual. Però potser m’equivoco…

Pelegrí és un polític estrany, perquè és més fàcil quedar amb ell per fer un cafè que per entrevistar-lo. I tots sabem que als polítics els agrada una càmera més que a un gos una tifa humana. La sentència de Pelegrí al respecte és molt clara: “La meva feina no és sortir per televisió, sinó treballar per la gent que m’ha votat”. Jo no sé a vosaltres, però a mi m’ha colat. Tal vegada perquè, realment, no es prodiga massa als mitjans de comunicació. O tal vegada perquè, a diferència d’altres, m’ho diu mirant-me als ulls.

On sí es prodiga el conseller Pelegrí és a l’Ave i a l’Avant, els mitjans de transport més habituals en el seu dia a dia. Va i ve de Barcelona cada jornada laboral, la qual cosa li dificulta conciliar la vida familiar amb la professional. “Suspens rotund, en aquesta assignatura”, reconeix. “El suport de la família és imprescindible,  i el dia que el perdi deixaré la política”, sentencia Pelegrí. Sens dubte, el conseller és un home de fortes conviccions, tant personals com familiars.

Hi ha un rumor que circula per la ciutat de Lleida ja fa temps que apunta a la candidatura de Josep Maria Pelegrí de cara a les pròximes eleccions municipals. Si, per una banda, els candidats convergents actuals no són massa forts i, per l’altra, el socialista Àngel Ros no passa pel seu millor moment, molts opinen que és l’hora de Convergència i Unió, sempre i quan presentin un candidat amb el carisma, la popularitat i el seguici de Pelegrí. Entre somriures m’assegura que no ho té a la seva agenda més immediata. No tinc cap motiu per no creure’l, però d’aquí a deu anys Pelegrí serà alcalde de Lleida. M’hi jugo un sou de diputat…

Per acabar, li pregunto si és feliç. Ja sé que els diners fan la felicitat, però… ¿i el poder? A Pelegrí li agrada el que fa i, encara que és conscient que s’hi ha de ser tant a les bones com a les dolentes,  reconeix que el pes de la responsabilitat que té el Govern català actualment esdevé, en ocasions, massa feixuc.

Àngel Ros, Albert Donés i Dolors López ens esperen dins de l’hemicicle per fer-se la foto de família, amb l’objectiu de deixar ben palès el bon rotllo que existeix entre els diputats lleidatans. Bon rotllo? El nostre fotògraf, Ivan Fernandez, em truca mentre m’aproximo a l’hemicicle acompanyat de Josep Maria Pelegrí per comunicar-me que Àngel Ros està a punt d’abandonar l’hemicicle. La raó és que no hi ha rastre de Sara Vilà. Intento comunicar-me amb ella, però no m’agafa el telèfon. Aliè a tot plegat, Pelegrí saluda hom qui es creua al seu camí. En l’últim sospir, quan Ros es trobava ja abandonant l’hemicicle, Vilà entre per la porta al·legant una reunió amb Unió de Pagesos. Un cop la càmera traspassa la porta de l’hemicicle, tots, inclòs Ros, ens reben amb un somriure d’orella a orella. Salutacions, xocades de mans, petons i rialles vàries. No gaudeixo de cap sisè sentit, però intueixo no només que no sóc amics, sinó que no es porten massa bé. No m’ho ha dit ningú, però hi ha coses que es palpen. Abandono l’hemicicle demanant-los que es quedin un minut xerrant per tal que l’operador de càmera pugui prendre més imatges de la instantània. Deu segons després ja s’han acomiadat i emprenen el camí de sortida. Només els havia demanat un minut…

Organitzant la foto de família.

Organitzant la foto de família dins mateix de l’hemicicle.

Tot un sant dia al Parlament (que, per cert, no té res de sant, ni el dia ni el Parlament) i encara no havia visitat els companys de professió. M’apropo fins a la sala de premsa, on periodistes de diversos mitjans escolten atentament les paraules d’Artur Mas. Tal com Mas parla, ells escriuen. És una mena de traducció simultània, de llenguatge polític a llenguatge ciutadà. Un d’aquests periodistes és l’Òscar Armengol, corresponsal de TV3 al Parlament de Catalunya. Li envio un missatge per veure’ns i fer-li algunes preguntes al respecte de la seva feina.

L’agafo al vol, perquè els dies de Ple són els més atrafegats, al bell mig del passadís principal. “Fer passadissos és una part important de la nostra feina”, em recalca amb un gran somriure. L’Òscar, que des de 2007 informa sobre política als informatius de Televisió de Catalunya, confessa que hi ha bona relació entre polítics i polítics, polítics i periodistes i periodistes i periodistes. El Parlament de Catalunya, el gran zenit català del bon rotllo? Ho dubto… Una jornada, però, en què el bon rotllo no va fer acte de presència va ser el dia del setge dels ‘indignats’ al Parlament, en què la notícia no va néixer a l’interior de l’hemicicle sinó a fora. Aquell dia el president arribava al Parlament en helicòpter. L’Òscar, com sempre, a peu.

Tan bon punt acabem de parlar, l’Òscar traspassa la porta que separa polítics i periodistes per continuar treballant a l’espai amb què TV3 compta dins mateix del Parlament de Catalunya. Es tracta d’un local prou ampli, d’uns trenta metres quadrats, en què dos tècnics i ell mateix s’encarreguen de traslladar a l’audiència catalana tot allò que passa dins i fora del màxim òrgan de govern a Catalunya. Queden pocs minuts per a la connexió en directe que el TN realitzarà per a la seva edició del migdia. Deu ser difícil informar sobre una sèrie de persones que, a pocs metres d’on ell es troba, aproven dures retallades als treballadors de TV3 com ell. A l’hora de la veritat, però, no fa la sensació que li afecti massa. La connexió ha resultat un èxit. Demà hi tornarà, segurament cobrant una miqueta menys, però informant novament sobre unes persones que retallen per no ser retallades.

L'inici d'una gran amistat?

Aquest pot ser el començament d’una gran amistat…

Uns minuts de descans en el Ple del Parlament de Catalunya del dia 24 d’abril donen pas a una èxode de diputats que fugen de l’hemicicle a la recerca d’un cigar furtiu o de qualsevol altre entreteniment que els ajudi a recordar que existeix quelcom més enllà del tedi absolut. És aleshores quan, en càmera lenta i amb una tensa melodia de fons, el conseller d’Agricultura Josep Maria Pelegrí s’aproxima a la meva persona acompanyat de la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega. En aquell precís instant, un calfred recorre el meu cos de dalt a baix. Estic davant de la segona persona més poderosa de l’actual equip de govern i no puc deixar de pensar en el dia que la vaig conèixer: després d’una entrevista que Duran i Lleida em va concedir quan treballava a La Manyana TV, la senyora Ortega m’agafa del braç i em xiuxiueja a cau d’orella que mai no havia conegut un periodista tan freak com jo. Tenint en compte els precedents, els nervis s’apoderen de mi com els greixos saturats de les hamburgueses del McDonald’s.

Allò més sorprenent, però, és que ella es recorda de mi, em confessa que és una de les millors entrevistes que li han fet mai a Duran i Lleida i em convida a entrevistar-la en profunditat quan les nostres agendes ens ho permetin. Atenent que de la meva agenda digital hi penja més d’una teranyina virtual, no em queda cap més remei que esperar que els seus assessors em truquin qualsevol dia d’aquests.

Però les sorpreses no acaben aquí, ja que, amb Pelegrí i Ortega, ens dirigim al despatx de la vicepresidenta del Govern. A l’altra banda, al despatx del president, hi albiro l’Oriol Pujol. M’imagino que a casa, sense fer res, es deu avorrir moltíssim… Una vegada dins del segon millor despatx del Parlament, Ortega demana que ens serveixin aigües a tots, en un exemple més de l’esplendor econòmica que viu el país. Hem passat de cafè per a tots a aigües… De totes maneres, l’aigua esdevé ideal per remullar-me la gola abans d’una entrevista per a la qual no estic preparat, i menys amb el conseller Pelegrí al costat i envoltat de persones que encara ara no sé d’on coi van sortir.

Primer, torn per lloar el secretari general del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, al qual considera un amic, un company i, també, un mestre. Tinc la sensació que Joana Ortega se sincera quan afirma que “en política hi ha jugades poc netes, i trobar un company de viatge com el Josep Maria, que és tot un mestre per a mi tot i ser més jove que jo, no té preu”. Això li deixa en safata a Pelegrí a l’hora de confeccionar una contralloança adequada: “La Joana és la millor vicepresidenta del Govern que podríem tenir”. “De fet, sóc l’única”, respon Ortega, entre sonors riures. El conseller també riu, però a continuació, amb to seriós, assegura que “de vegades s’ha estat injust i massa dur amb ella”. Certament, Ortega ha rebut crítiques desaforades en moltes ocasions des que ocupa la vicepresidència del Govern. Per aquest motiu, no em sorprèn gens quan em diu que en política hi ha poques persones de fiar.

A Joana Ortega li agrada practica kick-boxing durant el seu temps lliure. Desconec si es tracta d’una informació vox populi o no, però jo em quedo astorat només d’imaginar-me-la practicant aquest art marcial com un Jean-Claude Van Damme dels noranta. Diu que li va bé per desestressar-se. No vull saber quina cara imagina quan etziba cops de puny a un sac de boxa… Bé, sí que ho voldria saber, és clar!

“Sóc més feliç quan estic al carrer” o “aquí hi ha moments molt durs en què et sents totalment impotent” són algunes de les sentències que més em copsen. Tanta sinceritat, i més provinent d’un càrrec polític d’aquesta rellevància, em descol·loca. No he despullat la vicepresidenta del Govern, s’ha despullat ella mateixa, i m’agrada ser jo el testimoni de la seva bella nuesa. “Jo sóc natural, amb els meus defectes i les meves virtuts”, remata. I això, en política, es paga, encara que aquesta no és més que la meva humil opinió.

Acabem l’entrevista parlant de Lleida, apartat en el qual també em sedueix. En aquest sentit, Ortega afirma que “nosaltres (el Govern) lluitem perquè és necessari reequilibrar territorialment el país, perquè és necessari que la gent, visqui on visqui, tingui les mateixes possibilitats”. I és que, segons Ortega, “Ponent té un sector econòmic estratègic, fins i tot per aixecar l’economia del país”.

Una de les persones que m’ha estat observant de bat a bat durant l’entrevista ens interromp per comunicar-li a la vicepresidenta que es reprèn el Ple. Tot i això, li demano un minut més. No me’n vull estar de recordar-li que té raó quan diu que se sent més a gust al carrer, amb la gent, i no me n’estic tampoc de donar-li un consell, malgrat ser plenament conscient que no sóc absolutament ningú per fer-ho. “Joana, crec que els polítics s’haurien d’apropar més a la gent. Vostè, per exemple, de prop guanya, guanya molt, així que faci-ho més sovint”, li engalto. Un silenci, més aviat còmode, precedeix la seva resposta: “És la millor floreta que em podies tirar. Gràcies”.

Així acaba el meu periple al Parlament de Catalunya, ‘tirant els trastos’ a la vicepresidenta del Govern català, Joana Ortega, la participació de la qual no estava prevista però que s’ha produït gràcies a la mediació in situ del conseller Pelegrí. Així, doncs, abandono el Parlament abans que me’n facin fora amb la sensació d’haver complert el meu objectiu: extreure de cada polític la personeta que porta dins. Independentment de si ho he aconseguit o no, mirant el Parlament des d’on estic ara, a la llunyania, tinc més clar que mai que no són els polítics els que haurien de governar el país, sinó les persones. Vull creure que avui he estat amb les persones, no amb els polítics. I vull creure que demà continuaré pensant el mateix.

Publicat dins de Reportatge | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El camí de la felicitat

Brilles. Per a mi i per a tothom.

Brilles. Per a mi i per a tothom.

Penso en el Cisco i, sobretot, en aquells i aquelles que ha deixat amb les mans buides i el cor orfe. Ell ha marxat per tornar només de tant en tant entre els llençols dels nostres somnis. El seu rellotge s’ha aturat per sempre. Com el Cisco, tots volem viure, però no morir. Alguns es conformen amb respirar. Altres desitgem volar. I és que, per als que no creiem en res ni ningú, la vida ho és tot. Però ara, just ara, no és el moment de plorar. És en aquest precís instant quan hem d’obrir bé els ulls, mirar endavant i observar tot allò que ell ja no podrà veure mai. A partir d’avui, el Cisco viurà a través dels nostres ulls. Perquè, com tots nosaltres, viurà eternament.

Viu la teva vida tal com la vulguis viure, no desaprofitis cap raig de sol, ni tan sols en aquells dies més plujosos, i, per damunt de tot, no deixis de buscar enmig de les estrelles els que ja no hi són, perquè ells no deixaran d’il·luminar-nos mai. I no vull plorar, perquè sé tan bé com ho sabia ell que havia de marxar aquest passat diumenge, que havia arribat la seva hora. I no sé si és molt lluny allà on ha anat, però ell sempre hi serà, sempre brillarà, per a mi i per a tothom.

A l’altra banda de l’espill, però, hi ha els que creuen que ho tenen tot. Com jo. Potser sí. Potser, durant un moment, ho vaig tenir tot, i tu. Però tot el que has tingut, ho pots perdre també en un moment. Aleshores, vagis on vagis, la pluja et perseguirà i no trobaràs aixopluc enlloc. Viatjaràs a la recerca de la teva ànima, fins que t’adonis que la vas perdre just en aquell instant. Perquè la vida és un moment rere un altre. Perquè passes de tenir-ho tot a no tenir res en tan sols una mil·lèsima de segon. Viu el moment…

Per això és tan important l’amor! Perquè l’amor és soroll. Els batecs del cor, quan s’acceleren com un cavall desbocat, són sorollosos. Les papallones que xoquen les unes contra les altres dins d’un estómac revolucionat per la proximitat de l’amant fan soroll. L’erecció exhibicionista que s’insinua en els plecs dels texans recent planxats esdevé menys silenciosa que els xiscles de plaer provocats pel contacte carnal. Sense soroll, no hi ha amor, només por a cercar l’amor de veritat. Perquè l’amor és soroll, i el soroll, vida.

No tornaré a viure com una farsa, perquè és de farsants. Són tants els que viuen la vida que voldrien viure sense donar una oportunitat a la vida que els ha tocat viure… Fan veure que són el que no són per tal que hom vegi allò que mai no seran. Però només vivim una vegada… Per tant, ¿per què la vivim com si fos una imitació de quelcom que hem vist a Hollywood? La vida, la nostra vida, és irrepetible. No deixem que es converteixi en una mala imitació…

El camí de la felicitat és inescrutable. Però viure el moment, fer de l’amor quelcom sorollós i, a més, tenir sempre present que a través nostre viuen tots aquells que ja no hi són però que un dia hi van ser són algunes de les claus per no perdre’s a l’hora d’emprendre el camí més costerut de les nostres vides, un camí que no està fet, un camí que s’ha de construir cada dia de nou. I estic convençut que el Cisco no ha arribat al final del camí, sinó que entre tots sabrem donar-hi una nova direcció. Bon viatge, tiet!

Publicat dins de Palla mental | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari